Iniesta riu últim. Iniesta riu millor. La final

Feia molt temps que Andrés Iniesta no somreia. En l'últim any només havia esbossat un petit somrís quan el Barça va conquistar la Lliga, però no era un somriure franc perquè aquesta Lliga no la sentia seva. Havia passat un any per oblidar, ple de cops morals i amb moltes cicatrius obertes. La primera ferida va ser la lesió muscular amb la que juga la final de la Champions de Roma i que s'agreuja després del triomf. La següent patacada és la més greu i més profunda de totes: la mort del seu amic íntim Dani Jarque. Iniesta s'enfonsa i reconeix que passa els pitjors dies de la seva vida. No es feliç. No gaudeix del futbol. La temporada comença i marca un ritme intens que Iniesta segueix a batzacades, amb continues recaigudes que l'obliguen a perdre's esdeveniments tant importants la Copa Confederacions, la Supercopa d'Europa, la Supercopa d'Espanya, la final del Mundial de Clubs i l'eliminatòria de final de la Champions contra l'Inter. Iniesta veu que el futbol segueix, però ell no pot seguir el futbol. Es sent descol·locat i se'l veu aclparat. Però no es rendeix. Iniesta mai es rendeix.

Arriba el Mundial i Iniesta desconnecta de tot submergint-se en la concentració de la selecció espanyola. Vicente Del Bosque, un home del que parlarem en futurs articles de Golarium, li dóna fe cega en ell i li atorga el paper de jugador clau, tot i no haver tingut continuïtat durant la temporada. Comença el Mundial amb una Espanya esquifida i un Iniesta vulnerable. Però la competició dura un mes, temps suficient perquè Andrés evolucioni i deixi de ser una diminuta formigueta per convertir-se en un imperial elefant. I arriba la final.

Holanda - Espanya. La selecció espanyola arriba amb les idees clares, amb un estil definit i amb el patró de l'escola holandesa de Can Barça. Un estil parit per Johan Cruyff, amb algun detall de Louis Van Gaal, evolucionat per Frank Rijkaard i perfeccionat per Pep Guardiola. Holanda es classifica amb un futbol poc plàstic i brillant però efectiu. Superen Eslovàquia i Urugai per la via del K.O. i saben sobreviure al recital de Brasil a la primera part i sentencien a la segona. Dèiem al principi del Mundial que a la taronja li faltava sucre. I així, era. El que no ens esperàvem es que hi posessin tant vinagre a la final.

Faltes contínues, interrupcions constants i marcatges extenuants. Però li serveix. Holanda desactiva Espanya durant 61 minuts. Té contra les cordes el combinat espanyol durant 61 minuts. Té l'oportunitat de deixar de ser l'eterna perdedora durant 61 minuts. Robben es planta davant Casillas en l'ocasió més clara del partit. Però Casillas la treu amb la punta de la bota. El detall que demanava Xavi a l'inici del Mundial. El detall que ja es va produir contra Paraguai. Després d'aquest minut 61, el partit s'electritza. Espanya s'endolla a la corrent i comença a jugar el seu futbol d'atac brillant, de possessió desestabilitzadora, de camp obert gràcies a l'entrada de Navas i Holanda es trenca. Deixa unes escletxes que aprofita el millor jugador en aquestes circumstàncies: Andrés Iniesta.

El partidàs que fa Iniesta des del minut 61 fins el 116 és sublim, magistral, imperial. Creix d'una manera increïble, es sent capaç de tot (inclús el cop de taló + desmarcada que genera la jugada definitva) i anota el gol de la victòria. Un gol que fa justícia a 36 anys esperant que la taronja mecànica obtingués el Mundial que es mereixia pel seu futbol ofensiu. Perquè des d'aquella orange de Cruyff cap equip com la selecció espanyola d'enguany havia jugat un futbol de tanta qualitat. Ho ha dit la figura d'aquella selecció, el Flaco Cruyff, un futbol "de tanto tener la pelolita". La taronja mecànica ja ha guanyat el seu Mundial. I Iniesta ja torna a somriure.

El manxec ha acabat el Mundial ple de cops, ferides i cicatrius. Però aquests cops no importen. Els difícils ja els ha superat. Iniesta ja riu. I qui riu últim, riu millor. Ja va passar al 92' a Stamford Bridge. Ha passat al 116' a Johannesburg. Iniesta riu últim. Iniesta riu millor. Les bones persones s'ho mereixen.