El Ratón Ayala deixarà de mossegar

En el món del futbol sempre han estat més valorats els davanters i jugadors creatius, tècnics i ofensius. Pelé, Maradona, Cruyff, Di Stefano o Messi són els que encapçalen la llista no escrita de millors jugadors de la història, els que tothom, fins i tot la meva àvia, coneix. Els centrals i els porters sempre han tingut un paper més secundari en les vitrines de l'èxit futbolístic. I és lògic que els jugadors de més talent siguin els més recordats: fan coses que la resta de mortals no poden fer i marquen la diferència al terreny de joc. Pocs discutirien entre pagar una entrada per veure el pilota d'or Cannavaro o gaudir de Maradona, que no en va guanyar cap.

Però al futbol sempre s'ha jugat amb 11 jugadors per equip i això inclou els defenses. No ocupen portades, no venen samarretes, no acaparen premis individuals però acostumen a ser els que decideixen els títols. Tots els grans equips requereixen una parella de centrals sòlida, respectada i sempre connectada al partit. A un davanter se li perdona que en un partit no participi en el joc, sigui invisible i no col·labori en el joc col·lectiu. Això, per un central és una sentència de mort perquè la seva feina de rereguarda li obliga a no cometre errors difícils de esmenar en els 90 minuts que dura un partit.

I en aquest aspecte, un dels millors centrals que s'han vist en els últims anys ha estat Roberto Fabián Ayala. 'El Ratón' Ayala ha penjat les botes amb 37 anys, sense fer soroll, sense contundència. Si som vulgars només el recordarem per aquella sessió de tango que va fer sobre el jugador del Barça Simao. Però sí som sincers, recordarem que va guanyar dues lligues amb el València els anys 2002 i 2004 (les úniques en aquesta dècada que no han guanyat Barça i Madrid), va ser el central del València que va repetir final de la Champions contra el Bayern i ha estat en 3 Mundials amb Argentina.

Ayala era contundent, jugava al límit i, fins i tot, amb ràbia. Però la seva rapidesa, col·locació, anticipació, joc aeri i, sobretot lideratge, el convertien en un jugador que qualsevol entrenador desitjaria. Odiat pels rivals, però apreciat pels locals. Heroi o enemic, però quan ha estat bé físicament Ayala ha estat una assegurança als equips on ha jugat, una marca de garantia que aquell equip seria difícil de tòrcer i que per marcar un gol caldria suar tinta. No ha estat mai un privilegiat tècnic, però no li calia. Sabia que arribant abans o amb més força a la pilota, ell sortiria guanyant.

Per capricis de la vida, quan va arribar a la Primera Divisió va heretar el sobrenom de Ratón per un compatriota seu que havia jugat a l'Atlètic de Madrid als anys 70: Rubén Hugo Ayala. Un extrem rapidíssim, que duia bigoti i una llarga melena negra i que semblava una rata per la manera en que es desplaçava per la gespa. Però, el central Fabián Ayala tenia ben poc de rateta que escombrava l'escaleta, Ayala era un bulldog. Sense fissures, protector i poc valorat pel món futbolístic. Però ja se sap que en la vida i en el futbol, la gent prefereix recordar més una dolça carícia que una forta mossegada, encara que aquesta deixi marca. Ayala també ha deixat marques en moltes tíbies però, sobretot, ha deixat marca de com ha ser un central guanyador. El Ratón deixarà de mossegar.